Aigua en puny

Ja no puc taponar-les,
les venes.
Fuig la sang
per l'ull d'un embut,
fuig l'enuig
en un esquitx de ràbia,
fugen les paraules
que no he sabut parlar
i fuig ella,
fugissera,
que, com sempre,
mai no torna.

A.Rosselli, Variazioni (1960-1961)

Contiamo infiniti cadaveri. Siamo l'ultima specie umana.
Siamo il cadavere che flotta putrefatto su della sua passione!
La calma non mi nutriva il solleone era il mio desiderio.
Il mio pio desiderio era di vincere la battaglia, il male,
la tristezza, le fandonie, l'incoscienza, la pluralità
dei mali le fandonie le incoscienze le somministrazioni
d'ogni male, d'ogni bene, d'ogni battaglia, d'ogni dovere
d'ogni fandonia: la crudeltà a parte il gioco riposto attraverso
il filtro dell'incoscienza. Amore amore che cadi e giaci
supino la tua stella è la mia dimora.

            Caduta sulla linea di battaglia. La bontà era un ritornello
che non mi fregava ma ero fregata da essa! La linea della
demarcazione tra poveri e ricchi.

Primavera hitleriana

Folta la nuvola bianca delle falene impazzite
turbina intorno agli scialbi fanali e sulle spallette,
stende a terra una coltre su cui scricchia
come su zucchero il piede; l'estate imminente sprigiona
ora il gelo notturno che capiva
nelle cave segrete della stagione morta,
negli orti che da Maiano scavalcano a questi renai.

Da poco sul corso è passato a volo un messo infernale
tra un alalà di scherani, un golfo mistico acceso
e pavesato di croci a uncino l'ha preso e inghiottito,
si sono chiuse le vetrine, povere
e inoffensive benché armate anch'esse
di cannoni e giocattoli di guerra,
ha sprangato il beccaio che infiorava
di bacche il muso dei capretti uccisi,
la sagra dei miti carnefici che ancora ignorano il sangue
s'è tramutata in un sozzo trescone d'ali schiantate,
di larve sulle golene, e l'acqua séguita a rodere
le sponde e più nessuno è incolpevole.

Tutto per nulla, dunque? - e le candele
romane, a San Giovanni, che sbiancavano lente
l'orizzonte, ed i pegni e i lunghi addii
forti come un battesimo nella lugubre attesa
dell'orda (ma una gemma rigò l'aria stillando
sui ghiacci e le riviere dei tuoi lidi
gli angeli di Tobia, i sette, la semina
dell'avvenire) e gli eliotropi nati
dalle tue mani - tutto arso e succhiato
da un polline che stride come il fuoco
e ha punte di sinibbio....
                                        Oh la piagata
primavera è pur festa se raggela
in morte questa morte! Guarda ancora
in alto, Clizia, è la tua sorte, tu
che il non mutato amor mutata serbi,
fino a che il cieco sole che in te porti
si abbàcini nell'Altro e si distrugga
in Lui, per tutti. Forse le sirene, i rintocchi
che salutano i mostri nella sera
della loro tregenda, si confondono già
col suono che slegato dal cielo, scende, vince -
col respiro di un'alba che domani per tutti
si riaffacci, bianca ma senz'ali
di raccapriccio, ai greti arsi del sud...

Montale, E. Primavera hitleriana, dins de la bufera e altro (1940-1954)

El Globus

BLOC-BLOC-BLOC

bloquejada

OP-OP-OP

oprimida

TAN-TAN-TAN

tant tancada

en si

que no aflora

res, ni

un bri de sort.

Tal com un congelat:

maniquí trencadís

i granissat de sang,

que ahir fluia

i avui

li obstrueix les venes

i l'infla, l'INFLA, l'IIIIIIIIIIIIINFLA!

l'ofega en un dolor

DENS

que no s'escola 

entre els gels del granís.

I se sent

com aquell globus d'heli,

que fugiria

a l'infinit

si no fos 

per les

MIL

cordes que el tiben 

i l'empenyen al seu fi:

L'EXPLOSIÓ.

Gel als ulls

El cel és un trencadís:
tinc els ulls gelats,
                 trinxats,
                 cegats
per la desgràcia
de renéixer de les cendres al matí.

FFFFFFFFFFFFFiu

fa fred

i bufa

fort

una flaira

de flora

que

fa fressa

i frisa

per fugir.

Ffffffffffffiiu...

sssssssssssss

Surts
sense
saber
si
seduiràs
la serp
salvatge
que s'esmuny
i s'arrossega,
verdissa.

Todo lo que estaba eskirikirito...

Josep Pedrals

Els meus ulls:

dues esponges seques

en un mar de males herbes.

El blanc inicial, un punt llunyà,

el negre final, arran de nas.

Bestialitat negativa

Tros de cua de cuc
encara et recargoles.
No en tens ni idea de tu,
només menges i plores.

Ets idiota i tot brut...
com pots viure entre els homes?
Perill: tanques els ulls,
 ja està: menges i plores.

Tros de cua de cuc
encara et recargoles?

El pintor de tecles

The Pianist

1914

Liubov Popova

De negre,
un quatre girat
amb camisa blanca.
Va tenyint,
amb deu dits
de pot a pot,
el teclat
vestit d'esmòquing:
mil colors,
barrejats,
tots mil.
Quadre sublim.
Quadre fugaç.
Quadre que corre
sens esperar:
la mort
l'atrapa.

22/11/09
MLM

El fugitiu - Miquel Martí i Pol

Mireu-me bé: sóc l’altre
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d'enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m'ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m'eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d'aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.

Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l'altre.

LLIBRE SENSE TÍTOL (1970-1971)

Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d’una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l’entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l’ombra.

Només et tinc a tu. Covardament
t’invoco a plena nit amb les mateixes
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes
del temps caduc que he viscut sense viure.

Ara és l’hora vermella dels guerrers.
Marca la cera nova amb dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre.

 _Miquel Martí i Pol_

Petit estany de repòs

Llum és oli que banya la plaça.

Plaça és un petit estany de repòs:

Xiuxiueig i lladrucs de gos.

Bancs i escales:

bruts però acollidors

recullen mil i una trobades

de coneguts, desconeguts,

amics i amics per conèixer.

Balconades xafarderes

la vigilen de nit:

mil cors joves

magnifiquen l'encanteri.

Mira, beu, riu.

Vida de plaça

i plaça de vides compartides.

Llum és Sol.

Un món de plastilina

Si me la miro amb bons ulls:

rodona perfectament arrodonida;

i si no:

conjunt rodó d'imperfeccions.

Rodona o no,

rodola

en circumferència tancada.

Retorna de nou.

I s'entrebanca.

Una vegada.

I una altra!

És la pedra de sempre.

La que l'empeny.

On sempre.

A un lloc massa absurd i gens original.

No és lliure.

És orgullosa. Prepotent.

Fràgil i manipulable, també.

Dansa al ritme dels astres:

es deixa portar...

I és menor d'edat:

no critica, tampoc pensa.

Es conforma, tot li va bé.

El perill? no el veu.

De mica en mica

es buida la pica:

va perdent blau.

Guanya gris

i marró.

S'asseca.

S'asfixia!

És com plastilina

en mans d'un infant.

Això és un embolic!

vivint a mitges...

polipoesia
casi, casi...
vida incompleta.

La poesia és una arma

(Joan Brossa)

L'horitzó és l'harmonia de les mirades

FIL DE VERITAT Línia contínua, Barreja de blaus, Que amagues secrets A l'altre costat… No saps pas quants en tinc, jo, De secrets ben guardats Darrera un somriure Que mai es desfà. L'eterna veritat Agafa esbranzida Quan la curta mentida La vol atrapar; I tu ets amagatall D'aquella estampida De secrets esverats. Línia contínua, Amb puntes de blanc, Avui sense preses Et vull confessar Allò que el meu cor Mai ha revelat... Aquells ulls… Que ho diuen tot, sense parlar, Fa nits que em treuen a ballar I, a pas insegur, segueixo el seu pas Mes no sé si vull que ballem plegats. M'agrada aquell jo, Sincer i natural, Però allò que desitjo És la llibertat! Volar cap a tu… Línia contínua, Que ens deixes somniar, I perdre de vista L'enuig i l'espant… Però mai aquells ulls, Que m'endinsen al mar I em porten a tu, Línia contínua, Que amagues veritats.

Ets, amor, floreta de vermell

Dolça droga d’enamorats que entres per la boca i a l’ànima fas ballar... Passió adictiva que despertes silenci de mirades entre el soroll de les paraules... No saps com n’és, de fàcil, floreta de vermell; No saps com n’és, de temptador, cim d’espelma ardent... Caure al buit i sense xarxa, caure cec i desarmat a la teva cuna, balancina, que hipnotitza la raó i la porta decidida al paradís de les no-pors. I és allà, príncep blau de tota nina; és allà on amb un desmai ...et descobreix... i joiosa s’enfila a la carrossa que duu el teu nom. Ets, amor, una gran mina d’emocions inconfessables... Ets, amor, el pou de les mentides, piadoses, que permeten en la nit les escapades. Ets, amor, insomni deliciós o somni humit, plaent... Ets tu, amor pacient, un riure per no res o el plor més cridaner quan la flor despetalada porta un “no!” de matinada...