Si me la miro amb bons ulls:
rodona perfectament arrodonida;
i si no:
conjunt rodó d'imperfeccions.
Rodona o no,
rodola
en circumferència tancada.
Retorna de nou.
I s'entrebanca.
Una vegada.
I una altra!
És la pedra de sempre.
La que l'empeny.
On sempre.
A un lloc massa absurd i gens original.
No és lliure.
És orgullosa. Prepotent.
Fràgil i manipulable, també.
Dansa al ritme dels astres:
es deixa portar...
I és menor d'edat:
no critica, tampoc pensa.
Es conforma, tot li va bé.
El perill? no el veu.
De mica en mica
es buida la pica:
va perdent blau.
Guanya gris
i marró.
S'asseca.
S'asfixia!
És com plastilina
en mans d'un infant.
4 comentaris:
ara que me la llegeixo...
diria que no s'entén...
En fi,
s'haurà de practicar...
mmmm interessant molt interessant, malgrat la teva autocrítica crec que és un poema on només les paraules parlen, el lector també ha de fer un esforç per arribar a captar el missatge. A mi m'agrada:) em fa pensar amb la fragilitat de la vida, el món és canviant com un troç de plastilina manipulat per un nen.
ueeee! l'has entès :)
És certament com tu ho has dit, màxim desinterés per mantenir contacte amb una persona que se suposa que està darrere la pantalla. El MSN ha fet molt de mal... És el virus mortal del segle XXI...
Publica un comentari a l'entrada