FIL DE VERITAT Línia contínua, Barreja de blaus, Que amagues secrets A l'altre costat… No saps pas quants en tinc, jo, De secrets ben guardats Darrera un somriure Que mai es desfà. L'eterna veritat Agafa esbranzida Quan la curta mentida La vol atrapar; I tu ets amagatall D'aquella estampida De secrets esverats. Línia contínua, Amb puntes de blanc, Avui sense preses Et vull confessar Allò que el meu cor Mai ha revelat... Aquells ulls… Que ho diuen tot, sense parlar, Fa nits que em treuen a ballar I, a pas insegur, segueixo el seu pas Mes no sé si vull que ballem plegats. M'agrada aquell jo, Sincer i natural, Però allò que desitjo És la llibertat! Volar cap a tu… Línia contínua, Que ens deixes somniar, I perdre de vista L'enuig i l'espant… Però mai aquells ulls, Que m'endinsen al mar I em porten a tu, Línia contínua, Que amagues veritats.
3 comentaris:
aquest és un poema que vaig fer fa temps.. però trobo que té alguna cosa especial...
i l'horitzó...és un concepte ple de màgia..és curiós, si més no..
ja ho deien els nòrdics, amb l'arc de sanmartí, el valhalla i aquelles coses que tenien ells... jo l'horitzó el veig com allò al que hem d'aspirar, cap a on ens hem de dirigir, tot i saber que sempre ens quedaran coses per fer, perquè a mesura que ens apropem, l'hritzó també s'allunya... que en el fons és una raó més per mai deixar d'intentar millorar.
Per mi, l'horitzó és desconcert, aquell espai al qual saps que t'hi podries dirigir però és tant ample i imprecís que no saps per on començar. L'horitzó és sempre tant gran que em dona una lliçó d'humilitat, perquè en contraposició em fa sentir petit.
Si hi intentéssim arribar descaradament, segur que és comportaria com una utopia; avançaríem cap a ell però mai hi arribaríem, però com a mínim ens serviria per seguir caminant.
M'agrada com escrius i també la música que escoltes.
Publica un comentari a l'entrada