seguiran sent paraules buides de significat per aquells ulls que llegeixen.
Si et dic que sovint ploro quan recordo els millors moments viscuts amb tu o que em costa dormir des del dia que ja no em mires als ulls quan creuem quatre paraules... a tu no et servirà, perquè segueixen sent només paraules.
Pero si, per un moment, només per un moment, et posesis al meu lloc ja et dic jo el el cor se't encongiria al veure la pena que em fa que les coses hagin anat així...
Dius que vols fets perquè les paraules se les emporta el vent... doncs molt bé, si tu vols tindràs fets...
Trenca't la cama jugant a bàsquet o en un accident i veuràs com em passo dia i nit al teu costat intentant fer més lleuger el dolor...
Tingues un problema familiar i veuràs com estaré allà donan-te tots els consells que em passin pel cap com tu has fet tantes i tantes vegades per mi...
Estigues estressada amb els exàmens i veuràs com et trauré l'estrés de sobre amb una bona abraçada...
O simplement, segueix amb la teva vida i a la llarga veuràs el camí de llàgrimes que he anat deixant al llarg d'aquests dies mentre em preocupava per tu i t'ho feia saber amb trucades superficials de no més de cinc minuts...
No et puc donar fets si no et tinc aprop.
I perquè jo pugui estar a prop teu m'hauràs de perdonar. Potser és molt demanar i potser no estàs disposada a fer-ho, però el que tinc clar és que la nostra amistat mereix això i infinites coses més. Perquè ara no ho recordes, ara només sents dolor quan escoltes a algú que parla de mi, però en el fons saps que els millors moments de la nostra vida els hem viscut juntes, perquè hem crescut juntes, hem après juntes i hem compartit tot allò que teniem durant molts anys.
Les persones s'equivoquen. Sí, les persones per desgràcia no som perfectes. I jo m'he equivocat, perquè he fet les coses sense pensar-les dues vegades, he seguit un impuls, d'acord. Però a vegades, per molt que et pensis les coses i intentis controlar les reaccions de les persones i tot allò que t'envolta, les coses passen inevitablement.
Jo sovint intento posar-me al teu lloc ( no t'imagines quantes vegades al dia arribo a pensar en això) i veig els teus dubtes, les voltes i voltes que li dones al tema sense veure una solució... La veritat és que et conec bastant, o axiò és el que em sembla... I per això em provoca tanta tristesa el fet que no em miris als ulls, que m'esquivis la conversa, que et sentis incòmoda al costat d'una persona que ha arribat a ser tan importan per tú. I com et conec, sé que ets una tia tan llesta que alhora ets complicada i arriba un punt que ja no et segueixo, ja no sé què vols, no sé què esperes de mi... Però sigui el que sigui, aquí estic jo per donar-t'ho. El que sigui, però diga-m'ho pq no sé què em toca fer.
I per cert, no oblidis que t'estimo. T'estimo de veritat.
Creu-me, sóc una de les persones que més t'estima, una de les persones a qui més importes, una de les persones que més pateixen quan et veuen plorar i una de les persones que més ganes té d'estar al teu costat i de fer-te feliç.
Espero que ho llegeixis...
I que ens veiem aviat
1 comentari:
segueixo pensant amb el teu trencaclosques i per molts cops qui hi jugui, que hi pensi, que busqui la forma de que no em quedi cap peça desenqueixada, no el finalitzo bé. Costa molt!! però suposu que pensant arribaré a solucionar-lo degudament.
Publica un comentari a l'entrada