dolços somnis

La nit passava de llarg quan Marina va obrir amb delicadesa la porta de casa. Com poques vegades, el pis descansava a mitja llum i no hi havia rastre de moviment. Es va descalçar i amb la poca llum que desprenia el seu telèfon mòvil es va deixar guiar cap a la habitació procurant no trencar la pau que es respirava. Sabia que sa mare estava esperant el "petó d'avís", però en aquell moment Marina no estava per petons. S'havia passat tota la nit observant-lo i ara, mentre es posava el pijama florejat, desitjava tenir-lo al llit per abraçar durant la nit aquell conjunt de mirada, somriure i intel·ligència. Momentàniament n'estava convençuda, aquell noi era especial per ella. Era el més especial en aquell moment i el més especial de tota la seva vida. Per fi havia deixat endarrere les males experiències i estava disposada a acertar infinitament. Aleshores la por la invaïa creant un seguit d'inseguretats: "arribaré jo a ser tan especial per ell?", "Feriré a algú amb les meves intencions?", o el més important, "m'agrada tant com per apostar per una relació o es tracta d'un mimat capritx?"; aquella pregunta li rondava pel cap des de feia dies. No n'havia tingut mai cap, ella, de relació "seria", i no sabia si volia donar pas a una primera vegada. Ell era un candidat perfecte, però ella no es volia precipitar... "no més errors" es repetia una i una altra vegada quan s'embadalia mirant-lo. Li encantava... era tímid i de poques paraules, però de paraules intel·ligents. No era com aquells bocamolls que no paren de dir tonteries, no, ell era diferent. S'interessava per tot i tenia una opinió crítica per cada realitat. Marina sentia admiració per ell i es posava nerviosa cada vegada que ell li deia alguna cosa i es sentia estúpida, perquè aquell nerviosisme era el causant de la poca comunicació... Ella es limitava a observar els seus ulls plens de veritat i aquell somriure que apareixia com un raig de llum inenfosquible. Tenia ganes de conèixe'l a fons, de saber-ho tot d'ell... Encara notava a les seves galtes el rubor que havia sentit en els últims dos petons de comiat... Ara s'estirava al llit endinsant-se entre els llençols...Potser en aquells moments estava exagerant, potser no era tan perfecte, era la intensitat de la nit, del sentiment, de l'amor... L' endemà ho veuria tot d'una altra manera... I va tancar els ulls mentre deixava pas a un somni que la despertaria encara més confusa el dia següent.