Com un plor tendre

Sovint les coses no surten com un havia planejat. Sovint els somnis futurs esdevenen realitats frustrants i malsons incomprensiblement imprevisibles... Sovint hi ha més d'una cosa que no surt com un imaginava i, quan més d'una frustració conflueix, es dona pas a un estat de tristesa, d'ensopiment, de pèrdua d'autoestima, d'avergonyiment per tot allò que es prodria haver fet bé i finalment no ha sortit com un imaginava. Aquest és un fet usual a la rutina humana, però si els sentiments que se'n desprenen són extremats, radicals o simplement exagerats, donen pas a una malaltia: la depressió; o altrament dita: la malaltia dels "amargats", dels "fracassats", dels "infeliços", dels "pessimistes",... Des del meu punt de vista, una nomenclatura molt poc encertada. Perquè si ho pensem bé, una persona no és feliç o infeliç eternament, una persona no té sort o dissort permanentment, sinó que el dinamisme natural es veu també reflectit a les actituds i conductes humanes. Deixant de banda definicions, passem a descriure les característiques principals d'un individu deprimit. Un primer punt seria la pèrdua de ganes, d'il·lusió, d'entusiasme, la pèrdua d'esma per viure. Aquest fet ens trasllada automàticament a la deixadesa personal i a la pèrdua d'autoestima i, paral·lelament, a la comparació amb altres individus i a l'exageració del propi fracàs. Aquesta situació, dura per una banda i fàcil de l'altra, es pot perllongar durant dies, setmanes, mesos, anys... o cronificar-se. És una situació infeliç, d'acord, però alhora és un camí fàcil. La no-lluita sempre resulta més còmoda que la lluita. Però la no-lluita no ens porta enlloc, ens estanca en nosaltres mateixos; comença a passar la vida, el tren que s'escapa, mentre segueixes deprimit entre els llençols bruts. I un bon dia, amb un plor tendre, un plor de poques llàgrimes, de llàgrimes assecades per el pas del temps...un bon dia decideixes que pots canviar, que pots donar un pas endavant, que pots arriscar-te a tornar-te a equivocar, ja que tan l'error com l'encert valdràn la pena. I és aleshores quan remuntes, quan ordenes de nou la vida que havies deixat esparcida; agafes cada peça del trencaclosques i el reconstrueixes, pq tens la intuició que l'esforç et serà recompensat. Però no esperaves que els camí fos tan dur, tan lent i llarg...I tot aquest ànim, que havia nascut un bon dia del no-res, pot tornar a desaparèixer amb el mateix plor tendre i fatigat, un plor exhaust i fart de remordiments, de mala consciència i de frustracions... Tanmateix, de ben segur que en qualsevol altre moment naixeràn forces imprevistes que t'ajudaran a tornar a aixecar el cap per seguir mirant endavant... Fa anys que espero aquell bon dia, el dia del canvi, el dia d'un nou somriure, del seu somriure, aquell somriure que vaguement recordo però que sempre m'acompanya...