Bé, tots sabem que ahir Espanya va guanyar la Eurocopa de futbol i que una gran quantitat d'animals vestits de vermell van sortir al carrer a cebrar la victòria de la manera més primària: bevent i cridant.
Molts catalans es van emocionar i van compartir aquests "profund sentiment patriòtic" amb la resta dels espanyols. Aquesta reacció va fer evident que hi ha un gran grup de catalans que se senten identificats amb l'animalada espanyola.
Perdoneu si noteu un cert sarcasme en la meva crònica però m'irriten molt aquestes reaccions tan exagerades envers fets que a mi em deixen indiferent. Ahir, al acabar el partit no vaig experimentar cap canvi en el metabolisme o en el meu interior. En canvi altres éssers saltaven eufòrics posant la meva mà als seus pits perquè comprobés quina embrenzida desenfrenada portaven els batecs dels seus cors. Imagino que aquest sentiment tan interioritzat és el que es designa com nacionalisme.
De petita jo sempre deia que era independentista i catalanista i que no m'agradava gens Espanya. Suposo que ho deia perquè no m'agraden els tòpics espanyols: "toros, sevillanas, fiesta i siesta". Em semblava que aquests atributs no anaven per res amb mi i per això preferia mil vegades més Catalunya: pà amb tomàquet, sardanes, barretina i català.
Amb el temps he anat descobrint que el meu desig principal no és la independència política de Catalunya, sinó que simplement vull que les meves costums siguin respectades com ho són respectades les altres i que no s'em identifiqui amb adjectius que jo considero superficials i que no van amb mi.
A partir d'aquí, només em queda dir que jo aquest sentiment nacionalista no el tinc tot i que m'omple mes d'orgull dir que sóc catalana que no pas espanyola. A més, la llengua amb la qual desenvolupo la meva vida quotidiana és el català i la ciutat on visc és Bacelona.
Però, per molt que no em creieu, em sento ciutadana del món i no acabo de comprendre el perquè hi ha gent que se sent tan arrelada a la terra, que no deixa de ser un territori com qualsevol altre que no es coneix mai pam a pam. Amb això vull dir que jo em sento catalana perquè comparteixo la cultura amb altres persones però no em sento lligada a un territori concret, i , en cas que em sentís lligada a un territori, aquest seria Barcelona o, filant més prim, Gràcia.
Potser estic sent molt freda però trobo que els sentiments no haurien d'estar limitats per fronteres, de manera que la nostra ànima hauria de recórrer països i més països amb l'objectiu d'enriquir-se i conèixer la diversitat per tal de fugir del ramat nacionalista que és homogeni, tal i com haureu pogut comprobar al telenotícies d'aquests dies.
En definitiva, després d'aquest text tan desordenadament desenvolupat i mancat de cohesió i coherència en alguns moments (ja que arriba a semlar contradictori xD) he de concloure que m'ha colpit aquesta reacció tan animal que ha vegades adoptem les persones davant realitats que, al cap i a la fi, no deixen de ser superficials; com per exemple la final europea d'un esport on 11 jugadors vestits de curt es barallen contra 11 jugadors vestis amb un altre color per posar una pilota entre tres pals.
Això és tot,
4 comentaris:
Deixant de banda sentiments provocats pel futbol... tenir un sentiment de pertinença a un territori és una cosa difícil de justificar... fins i tot sentir-se part d'una mateixa cultura. Cultura potser si, però només amb els trets particulars d'aquesta, perquè tota la gent que s'hi sent identificava és tanta i tant diversa que òbviament un no els coneix tots, individu a individu. Segons el meu parer un es pot identificar és amb un grup d'amics, o una petita associació de gent amb interessos semblants però no res més ampli que això, tot altre tipus de sentiment de pertinença fins a cert punt semblaria irracional. I tornant amb el futbol, tot i que tu no hi trobis sentit és molt positiu el que ha fet la selecció de futbol, molta gent que fins abans de l'Eurocopa es sentia desunida per sentiments polítics o altres tipus de desavinences, ara amb el futbol s'ha unit perquè es senten identificats amb els èxits de la selecció. Una altra cosa és que un no "senti els colors" de la selecció espanyola, però si a altra gent l'ajuda i l'únic que provoca és unió, on abans hi havia enfrontament, millor que millor.
Al meu parer ser nacionalista és un concepte lluny d'equipacions esportives i altres esdeveniments puntuals sense solta ni volta que l'home ha inventat per suplir les seves penes. El fet que defensi el que jo considero el meu pais per tot allo que m'identifica amb ell, ja sigi barri, llengua, manera de veure el món, gent k hi conviu.. i el fet que renegi d'altres trets culturals k no identifico com a meus es deu, a mes dels fets historics i politics, la creença en la maduresa de la meva cultura i qui la comparteix. El pas d'aquesta maduresa en la vida politica que es tradueix com la independència i la certesa de que aquesta unitat com a poble no te cap fi pejoratiu sino unitari (a un altre nivell, es clar) es el que em fa pensar d'aquesta manera.
El meu nacionalisme fuig de governs inoperants i es confon amb d'altres ideals a mig entendre, és per tant un ideal que canvia cada dia en el meu cap i que evoluciona amb cada notícia, comentari i descobriment que faig. També opino que el sentiment d pertanyença de les persones a organitzacions, col·lectius o entitats, pot i de fet és el mateix que el que uneix nacions senceres. El nacionalisme ha estat en la història un motor que ha provocat guerres injustes pero que tambe ha unit a pobles oprimits per tal de prendre els seus drets, com tot pot ser bó i dolent.
ufff...He llegit el títol i ja m'ha fet pal llegir més...
realment no em fa ràbia que hagi guanyat Espanya...em fa més ràbia lu importat que s'ha fet una cosa tan tonta com el futbol a la societat, aixó em fa ràbia...i que se li hagi donat tanta importància a una cosa que simplement és un esport...on juguen 11 tius...cobren una millonada per no fotre res...com diria Obelix: Estàn locos estos romanos...
Per fi trobo una ment capaç de relativitzar les pàtries. Sens dubte, els sentiments de pertinença d'un territori són tan arbitraris com casuals, doncs si haguéssim nascut a Bolívia ens sentiríem bolivians, si haguéssim nascut a Madrid ens consideraríem espanyols. Per tant, de naixement, el "sentiment" patriòtic va arrelat a sort.
També estic d'acord amb això: quina forma de generalitzar i d'etiquetar més radical la d'anomenar-nos d'un país concret, quan resulta que pot ser ens sentim molt més propers o som molt més semblants a una cultura d’un país de l'altra punta del món.
I així es podrien dir moltes coses més, per no parlar de les guerres i conflictes que han provocat els sentiments de pertinença a un espai.
Tots som tan diversos i alhora tan grans, que ens quedem petits quan ens considerem d’un país.
Si hagués de dir quina és la meva pàtria, sens dubte ho seria (com a molt), la gent que estimo.
Jo també sóc quelcom que viu al món i que no pertany a res.
Publica un comentari a l'entrada