El petit príncep se n'anà a veure les roses.
- No us assembleu gens ni mica a la meva rosa, no sou res encara vosaltres -els digué-. Ningú no us ha domesticat, ni vosaltres heu domesticat ningú. Sou com era abans la meva guineu. No era sinó una guineu semblant a cent mil d'altres. Però l'he feta la meva amiga, i ara és per mi única al món.
Les roses estaven ben avergonyides.
- Sou boniques, però sou buides -continuà dient-. Ningú no pot morir per vosaltres. Un que tot passant veiés la meva flor, la que jo tinc, de segur que la trobaria semblant a vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres, perquè és la que jo he regat. Perquè és la que jo he posat sota un campana. Perquè és la que jo he protegit amb el paravent. Perquè és aquella de la qual he mort les erugues (tret de dues o tres, per allò de les papallones). Perquè és la que jo mateix he sentit queixar-se, o vantar-se i fins de vegades callar. Puix que és la meva rosa.
I va tornar cap a la guineu.
-Adéu -digué.
-Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.
- Tot el que és essencial és invisible als ulls -repetí el petit príncep per tal de recordar-se'n.
2 comentaris:
mm el petit princep! me'l vaig llegir fa 2 estius...i aquest també.
jo no l'he llegit, tot i que ho he intentat i no descarto fer-ho en algun moment de la meva vida, en tot cas, suposo, que haver fet un musical del llibre ho compensa d'alguna manera XD
Publica un comentari a l'entrada