La Poesia...un estil de fer, de ser...

Han passat uns quants dies i torno a ser aquí per refrescar una mica el blog. La veritat és que, com de costum, no sé que puc aportar al blog... He pensat en escriure una de les meves poesies ja que encara no n'he penjat cap... Potser el més adient seria que pengés alguna de les més recents, malgrat tot, prefereixo penjar una de les meves preferides que ha obtingut molt bones crítiques xD. Viure mort -Què t’ha passat, amor? Tu que creies en un món formós On el cor cremava tristors I esperava la sortida d’un sol millor… Tu que somniaves a cor obert Que les flors miraven al cel, Tu que senties a flor de pell Les olors que desprenien per ell. Dels sentiments n’eres la joia Que tornava a la ment boja I si aquesta t’estimava La vida cridava: glòria! Mirades que es clavaven En tes nines, tes pestanyes Somriures d’orella a orella Que reien de la teva inocència. Què t’ha passat, amor? Ja no cantes quan surt el sol, Ja no ploren pels teus records, Ja no ets un mot especial… Has deixat de ser desitjat. -I què n’és de tú, odi? Segueixes ferint-me a cor punyent Desitges la mort als bons sentiments Però no consumeixes els cors de la gent. On és aquella negror ensopida? On és aquell afany de venjança? Amb el teu pas les flors s’adormen, Però no ets capaç de matar-les. Ja no tenyeixes les carenes De pólvora ensangrentada, Ja no pots riure amb la pena, Car la tristesa està de vaga. -És cert, odi, l’amor ja no és roig passió mes tens raó, amor, l’odi ja no et viola quan li fas un petó. Què ens ha passat, sentiments? Gran excèrcit indestructible Sense límits, sense fites Estem dèbils: ja som vells… Hem escrit llibres i més llibres Sobre camins entranyables, Però el present no és ni prosa Sinó autoajuda barata. Vivim entre ànimes Que són perquè han de ser. Els cors ja no pateixen: La indiferència és un fet. Una societat grisa Amb una rutina I sense vista. A grans passos pensen que van I no fan més que caure Quan ja és massa tard.

Això és tot per ara,

Mònica